Un dia qualsevol

És dimecres i, com cada dia abans d’anar-me’n a dormir, faig una repassadeta a tot allò que m’ha passat durant el dia. Hui he tingut un munt de reunions, de treball i de plaer; he parlat amb molta gent, per treball i per plaer i he llegit la premsa, per treball i per plaer. Em costa molt separar què és allò que faig per gust d’allò que faig de manera obligada, discernir entre allò que faig voluntàriament d’allò que faig barata un jornal. I tot això em porta a reflexionar sobre els meus gustos i obligacions i em veig obligat a concloure que potser en el meu cas no hi ha tanta diferència entre el deure i el lleure i això, al meu parer, és tindre molta sort i és per això que em sent molt afortunat.

L’explicació a la meua fortuna no l’he trobada encara, tot i que, hui dimecres a la nit, m’ha pegat per reflexionar-hi. Com sempre que arriba la nit, un gran desplegament de pensaments i idees es barregen en el meu cap i es mouen en tots els sentits sense trobar el camí de la clarividència. Però hui és diferent. Sembla que he tret una cosa en clar: per treballar en la política realment t’ha d’agradar el que fas. Potser penseu que açò ocorre en tots els menesters però jo crec que no. La política envaeix cada minut del teu dia a dia. La política se’n ve amb mi quan vaig al futbol, quan toque el saxo, quan me’n vaig a treballar al despatx, quan estic al bar fent una cervesa amb els col·legues i està amb mi quan m’assec a dinar amb la meua família.

Alguns podeu pensar que això és negatiu i que mai no arribes a desconnectar, però jo no ho crec. Potser podeu pensar que això em passa perquè fa només uns mesos que m’hi dedique de ple a la política, però això tampoc és veritat. Si que és veritat que fa només uns mesos que vaig jurar el meu càrrec de regidor i que fa només unes setmanes que exercisc com a candidat a l’alcaldia de Dénia, però realment fa anys que m’estic preparant per totes aquestes responsabilitats. És més, jo diria que porte tota la vida formant-me per ser polític. Això, no obstant, no vol dir que ja hi siga un bon polític; em queda molt per aprendre i és per això que estic content. M’agrada saber que cada dia aprenc una cosa nova i que al final d’aquest viatge segurament aconseguiré tot allò que m’han ensenyat a buscar des de menut.

Ja ho deia un conegut cantautor a qui admire: “cal aprendre que l’esperança és mentida si no hi ha cada dia un esforç pel nou demà”. Tota la raó. A casa sempre m’han ensenyat que cal lluitar cada dia pel que els vol aconseguir, no hi val només confiar en què ja arribarà. I per què venia a dir tot açò? Doncs perquè entre el maremàgnum de pensaments que m’han vingut al cap aquesta nit, una llumeneta se m’ha encés per dir-me que potser vaig pel camí correcte, que el meu esforç tindrà recompensa, que xafant el carrer, escoltant els problemes dels qui en tenen i denunciant allò que em sembla que és injust potser trobe allò que vull: una Dénia de tots i de totes, per a tots i per a totes; una Dénia respectuosa amb el medi ambient, una Dénia orgullosa dels seus trets d’identitat, una Dénia transparent, una Dénia oberta al món i una Dénia que mira endavant.

Potser tot açò sembla utòpic però entre els pensaments difosos que m’arriben en una nit qualsevol d’un dia qualsevol hi trobe resposta. Sóc afortunat perquè m’agrada el que faig i sóc venturós perquè sé que vaig pel camí correcte.