Presentació de la meua candidatura

Demà divendres, a les 19 hores, al saló d'actes de la Confraria de Mariners, al carrer Pintor Llorens, 12.

 

            Intervindran:

• Dimas Montiel, número 2 a les Corts per Alacant
• Enric Morera, Secretari General del Bloc
• Josep Crespo, candidat del Bloc a l’alcaldia de Dénia.

                     Esteu tots convidats! 

 

Cofrents no està tan lluny

La delicada situació que es viu actualment al Japó deuria ser motiu més que suficient per desestimar l’energia nuclear com a alternativa als combustibles fòssils. Les possibilitats de que es repetisquen ací les circumstàncies que allí han patit són molt menors, però ens val la pena córrer el risc? 

La nostra dependència energètica és un dels majors problemes que patim actualment. En una situació tan greu, amb un atur tan elevat i tantes persones sense mitjans econòmics, l’actual pujada de preus no fa més que endarrerir i frenar el nostre creixement i recuperació econòmica. 

Fa dècades que sentim parlar de la fusió freda, hui per hui inviable, i el desenvolupament de les energies alternatives, eòlica, solar, geotèrmica, mareomotriu no fa més que retardar-se. En la passada dècada la potència solar fotovoltaica instal·lada va créixer espectacularment, arribant a ser capdavanters mundialment. Aquest creixement, però, no va ser fruit d’un gran sentiment filantròpic, més bé d’unes bones primes que el convertien en un bon negoci i al que anaven a parar una bona part dels beneficis que s’obtenien en el mercat immobiliari. 

Hui aquest negoci està acabat, la inversió en el sector ha desaparegut ja que les primes s’han reduït, les dificultats per a la instal·lació han augmentat, els bancs no deixen diners i el mercat immobiliari no és el que era. 

Estem perdent l’oportunitat de liderar el canvi a un nou món i corrent el risc de quedar endarrerits o pitjor encara, de continuar en el vell món. És moment de canvi, d’adaptació a les noves circumstàncies i d’evolució, el futur és el mediambient, la tecnologia i els serveis de qualitat i cap ací hem d’anar. 

Crear la base per a tornar a generar ocupació ha de ser la nostra major preocupació. Tots hem de posar de la nostra part des dels ciutadans, a l’estat, passant pels ajuntaments, i com no, els polítics. 

No és moment de idees màgiques o de grans projectes utòpics, toca ser realista, baixar al carrer, escoltar i treballar per als nostres ciutadans. L’Ajuntament ha d’ajudar a totes les empreses locals, no sols a les del sector turístic. No pot competir amb elles reduint el seu mercat i obligant-les a tancar o a fer fora treballadors,cosa que està succeint actualment, no pot estar d’esquenes oblidant-se de les persones.

 Venen eleccions sí, com cada quatre anys vindran promeses i més promeses, però al final el fum no és més que això, fum. Jo vull convertir aquest fum en flama i que la lluita siga palpable. Vull un futur millor i no vull viure amb la por al cosa, perquè si ho pensem bé, Cofrents no està tan lluny.

Un dia qualsevol

És dimecres i, com cada dia abans d’anar-me’n a dormir, faig una repassadeta a tot allò que m’ha passat durant el dia. Hui he tingut un munt de reunions, de treball i de plaer; he parlat amb molta gent, per treball i per plaer i he llegit la premsa, per treball i per plaer. Em costa molt separar què és allò que faig per gust d’allò que faig de manera obligada, discernir entre allò que faig voluntàriament d’allò que faig barata un jornal. I tot això em porta a reflexionar sobre els meus gustos i obligacions i em veig obligat a concloure que potser en el meu cas no hi ha tanta diferència entre el deure i el lleure i això, al meu parer, és tindre molta sort i és per això que em sent molt afortunat.

L’explicació a la meua fortuna no l’he trobada encara, tot i que, hui dimecres a la nit, m’ha pegat per reflexionar-hi. Com sempre que arriba la nit, un gran desplegament de pensaments i idees es barregen en el meu cap i es mouen en tots els sentits sense trobar el camí de la clarividència. Però hui és diferent. Sembla que he tret una cosa en clar: per treballar en la política realment t’ha d’agradar el que fas. Potser penseu que açò ocorre en tots els menesters però jo crec que no. La política envaeix cada minut del teu dia a dia. La política se’n ve amb mi quan vaig al futbol, quan toque el saxo, quan me’n vaig a treballar al despatx, quan estic al bar fent una cervesa amb els col·legues i està amb mi quan m’assec a dinar amb la meua família.

Alguns podeu pensar que això és negatiu i que mai no arribes a desconnectar, però jo no ho crec. Potser podeu pensar que això em passa perquè fa només uns mesos que m’hi dedique de ple a la política, però això tampoc és veritat. Si que és veritat que fa només uns mesos que vaig jurar el meu càrrec de regidor i que fa només unes setmanes que exercisc com a candidat a l’alcaldia de Dénia, però realment fa anys que m’estic preparant per totes aquestes responsabilitats. És més, jo diria que porte tota la vida formant-me per ser polític. Això, no obstant, no vol dir que ja hi siga un bon polític; em queda molt per aprendre i és per això que estic content. M’agrada saber que cada dia aprenc una cosa nova i que al final d’aquest viatge segurament aconseguiré tot allò que m’han ensenyat a buscar des de menut.

Ja ho deia un conegut cantautor a qui admire: “cal aprendre que l’esperança és mentida si no hi ha cada dia un esforç pel nou demà”. Tota la raó. A casa sempre m’han ensenyat que cal lluitar cada dia pel que els vol aconseguir, no hi val només confiar en què ja arribarà. I per què venia a dir tot açò? Doncs perquè entre el maremàgnum de pensaments que m’han vingut al cap aquesta nit, una llumeneta se m’ha encés per dir-me que potser vaig pel camí correcte, que el meu esforç tindrà recompensa, que xafant el carrer, escoltant els problemes dels qui en tenen i denunciant allò que em sembla que és injust potser trobe allò que vull: una Dénia de tots i de totes, per a tots i per a totes; una Dénia respectuosa amb el medi ambient, una Dénia orgullosa dels seus trets d’identitat, una Dénia transparent, una Dénia oberta al món i una Dénia que mira endavant.

Potser tot açò sembla utòpic però entre els pensaments difosos que m’arriben en una nit qualsevol d’un dia qualsevol hi trobe resposta. Sóc afortunat perquè m’agrada el que faig i sóc venturós perquè sé que vaig pel camí correcte.

Desiguals per defecte

S’acosta el 8 de març i sembla que és l’hora de parlar d’igualtat, igual que pel Nadal és moment de comprar regals. Tot i que no sóc home de costums, i no m’agrada celebrar res només perquè estiga al calendari, aquesta diada, la de la dona, és diferent per a mi.

Crec que no és només feina de les dones pronunciar-se, eixir al carrer i manifestar-se per reclamar la igualtat d’oportunitats i la no discriminació per qüestions de gènere. Com a persona individual em veig obligat a lluitar per aquesta situació cada dia i és per això que no m’agraden les dates assenyalades i les costums que marca el calendari.

Però, com deia, aquesta és diferent. Estem ja al 2011 i ja és hora de què les desigualtats de gènere desapareguen. No és qüestió d’escriure un article d’opinió, de presentar llistes paritàries a les eleccions o de vestir de morat una vegada a l’any. La clau està en posar un granet d’arena cada dia i no deixar mai de lluitar.

Sembla que a hores d’ara ja està tot fet però no ens hem de deixar enganyar per les aparences. Sembla que el paper de la dona ja no està tan estigmatitzat i que els comportaments masclistes (i no parle només de violència de gènere) formen part de dècades passades, però no és així.

Aquesta setmana passada un parell de notícies d’actualitat feien saltar les alarmes. Diuen que les assegurances de cotxe per fi igualaran els preus entre homes i dones, però no ens enganyem, és una mesura que només beneficiarà les empreses asseguradores perquè el que faran serà pujar l’assegurança a les dones. L’altre titular que deia una empresa es veia obligada a readmetre una dona embarassada que va acomiadar de manera injusta, tot i que esperançador, encara entreveu que no tothom té clars quins són els drets de les persones.

I si en moltes altres coses hem avançat, encara tenim assignatures pendents que cal superar quan abans millor, com ara les diferències salarials entre homes i dones per fer el mateix treball, que encara continuen sent de jutjat de guàrdia.

Així que, deixem-nos de reivindicacions, homenatges i articles d’opinió; és hora de normalitzar el que alguns creuen que és desigual per defecte.