Per cada porrada, mil llibres a l'aire

La desproporció i el malbaratament ha tingut una resposta clara per part de la societat valenciana: “no estem d’acord i no ens callareu”. Els esdeveniments d’aquesta passada setmana no poden deixar indiferent ningú i per això he volgut dedicar-hi personalment unes paraules.

Aquesta setmana va començar amb ràbia i indignació en veure com la policia estatal actuava de manera brutal i desproporcionada contra els nostres joves estudiants als carrers del centre de València però aquests mateixos estudiants que volien fer-se sentir han aconseguit prendre la paraula i deixar ben clar que una porrada al cap no els farà callar.

Tot va començar quan els alumnes de l’IES Lluís Vives de València es van concentrar a les portes del centre en protesta per les retallades de la Generalitat. Van tallar el trànsit de València i la policia va intervenir de males formes (és curiós com pot molestar el tall d’un carrer quan en les pròximes setmanes se’n tallaran vora 400 per les Falles). Hi ha hagut molts ferits i vora 40 detinguts però la resposta ha sigut clara en els últims dies, quan la policia ha deixat d’intervindre. La societat valenciana emula ara aquella primavera àrab que va sorgir de la plaça Tahrir d’Egipte.

Després de tot, els joves han guanyat el carrer carregats de llibres i de raó. I això deixa oberta la porta a l’esperança, simula el despertar d’una societat que ha estat adormida durant un llarg hivern. L’any va començar amb les retallades sanitàries, educatives, laborals, etc. Però això ha donat pas a una efervescència inèdita que s’havia acomodat a la política d’aparador i grans esdeveniments. La societat ha despertat del “malbaratament” de l’era Camps (ciutat de les Arts, Fórmula 1, aeroport de Castelló, Ciutat de la Llum) i ho ha fet amb ganes. Les mobilitzacions s’han volgut parar amb la repressió però sembla que això no ens pararà.

Tot i que aquest havia de ser un article de queixa, no deixe de veure-li la part positiva a tot aquest enrenou. Tant de bo tot això servisca perquè la societat continue ben desperta i no deixe d’eixir al carrer.

Ara bé, per a Sánchez de León, Fernández Diaz, Rajoy i tota aquesta gent, no em sobren els paraules. Els considere còmplices i aplaudidors de tot el que ha passat als carrers de València al principi de la setmana. Aquestos tiren la pedra i amaguen la mà. Ara diuen que el que ha passat a València és culpa d’elements radicals i violents, referint-se als estudiants, però nosaltres sabem que els que realment són radicals i violents són els que els van ordenar actuar violentament contra els manifestants pacífics.

Res més a dir, doncs, el que ha passat és ben trist, encara no em puc llevar del cap les imatges dels policies corrent darrere dels estudiants i pegant-los com si foren animals i considerant-los “l’enemic”. Però acostume a veure el costat positiu de les coses i aquesta setmana he vist com la premsa estatal i internacional se n’ha fet ressò i ha criticat el que ha passat a València, he vist com els treballadors de Canal 9 s’han manifestat per la manipulació informativa de la casa, i he vist a milers de valencians eixir de sa casa per demanar justícia, per protestar per les retallades i per les decisions dels nostres polítics.

Potser és massa prompte per dir-ho, encara estem en febrer, però pense que per fi ha arribat la #PrimaveraValenciana.

Educació de vergonya

Sembla que el Consell aquesta setmana ha començat a veure-li les orelles al llop i el mateix president Fabra ha admés sentir “vergonya” en veure com els alumnes de desenes de centres educatius del País Valencià han hagut d’anar amb mantes a classe perquè al seu institut o escola la calefacció no funcionava. Ha estat, aquesta setmana mateixa quan el Consell s’ha resignat a pagar més de 35 milions d’euros als centres públics i concertats per a les despeses del funcionament del curs. Però tot això ha estat aquesta mateixa setmana, després de què els mateixos alumnes denunciaren la situació o després de la massiva mobilització que treia al carrer més de 180.000 persones el passat dissabte per protestar per les retallades en l’ensenyament.

Ara diu Fabra que té vergonya. Sembla graciós i curiós que ho diga ara, com igual de graciós i curiós sembla que per una vegada estem d’acord ell i jo. Perquè jo també sent vergonya, però no només per veure la situació a què arribat l’ensenyament al País Valencià, sinó més encara dels polítics que han deixat que aquesta situació arribara. Sent també indignació per què els polítics que ens governen no han sigut capaços d’alçar la vista i pensar que potser en els temps que corren (i abans tampoc) no era necessari gastar milionades en grans esdeveniments (com ara la Fórmula 1 i la Copa Amèrica) o en grans edificis (com ara l’Àgora o el Palau de les Arts). Més que res perquè ara qui ho paga som tots nosaltres.

No és just que els nostres fills hagen de traure les mantes de l’armari per anar a escola, no ho és. I aquesta ha estat l’espurna que ha encés la flama, però no vol dir això que aquest siga l’únic motiu de protesta de tots els que han eixit (i eixiran) al carrer estos dies. La manta és només un símbol. Un símbol del desastre que gestiona el govern valencià del PP, que ha convertit la Generalitat Valenciana en un destrellat i que ha fet renàixer la protesta en un País Valencià que ja consideràvem soterrat entre les cendres.

Si els valencians han decidit dir “prou” definitivament és perquè les retallades a l’ensenyament ja fa anys que es venen produint (i sinó pregunteu als interins que estan en borsa de treball o als futurs professors que esperen amb ànsia la convocatòria d’oposicions); ara han tocat el sou dels interins i els complements salarials dels funcionaris però fa anys que aquestes retallades venen afectant la qualitat de l’ensenyament.

I que voleu que us diga, si retallem en educació ho tenim tot perdut. Si retallem en els nostres fills, retallem en futur per al nostre país. I és això el que volem? Sincerament jo crec que no, perquè de ben segur que els nostres governants tenen fills i de ben segur que desitgen per a ells una educació digna i un futur esperançador. Per què, doncs, retallen en l’educació dels qui ens han de prendre el relleu?

Espere que les mobilitzacions d’aquesta setmana no es queden només en una anècdota i que les urnes reflectesquen en algun moment futur que no és açò el que volem els valencians. Si no és així, tornaré a sentir vergonya.